Escriure està infravalorat: opinió d' "Espanya de merda" d'Albert Pla

Tothom es pensa que pot escriure. De fet és així, d'ajuntar lletres tots en saben. Ara, crear una cosa mínimament llegible, això ja són figues d'un altre paner. Farà cosa d'uns cinc anys van començar a sortir escriptors famosos de sota les pedres: presentadors, periodistes, youtubers, etc. I com no, en aquesta bogeria editorial s'hi ha afegit el famós cantautor Albert Pla amb un llibre que és una declaració d'intensions: vol crear polèmica. El seu títol i coberta busquen agradar a través d'allò que enuncien: Espanya de merda. 

Sí, Espanya és una merda i no ens ho deixa de mostrar en cadascuna de les localitzacions que el cantant Raúl es troba en la seva primera gira pel país. No hi ha manera d'ensurtir-se'n en un país ple d'amiguismes i negocis tancants en plena deglució. 

El final? Les postures s'intercanvien i són els espanyols que acaben intentant saltar les tanques de la vergonya que ells han aixecat. Espanya es torna inhabitable pels propis autòctons. No hi ha esperança possible i el protagonista acaba morint ofegat en una patera. 

He de dir que el llibre no em generava gran expectatives. El vaig comprar perquè la meva parella va quedar encisada amb la coberta i no vaig poder negar-m'hi. En qüestió de llibre no se m'ha d'insistir massa. I, efectivament, a la pàgina número dos me n'he adonat que era un llibre pèssim. Un llibre que pretén ser irreverent i provocador a través de situacions absurdes que no fan riure no te raó de ser. I el problema és aquest: la novel·la no m'ha fet riure gens. M'ha semblat fins i tot avorrit. Agafa un esquema i el repeteix al llarg de tot el llibre. L'única frase que he pensat que estava ben trobada m'he fixat que l'han utilitzada a la contracoberta: "Avui en dia la millor manera d'arribar al cor de les persones és rebentant-los les costelles." 

En conclusió, si algú vol regalar el llibre a algú que no acostuma a llegir, ha de saber que no se l'acabarà. Si en canvi el lector ho és de manera habitual, probablement no li agradarà. Amics, per molt indepes que sigueu i per molta rancúnia que tingueu a Espanya, no piqueu, aquest llibre és del tot prescindible. 

Blanc, negre i vermell

Dos són els llibres que m'han arribat aquesta setmana d'una de les meves compres a la xarxa. Molts cops (bé, la majoria de vegades), compro llibres perquè sí, sense saber ni tan sols de què tracta. Aquest cas va ser així.; Soppy i Sidewalk flowers ja formen part de la meva  col·lecció.

Soppy és una petita novel·la gràfica que retrata a la perfecció una relació de parella "jove". I dic jove perquè en el llibre et mostren aquella felicitat tonta d'anar a viure amb la parella per primera vegada. Quina innocència!

La gràcia d'aquesta mena de llibres és com un s'hi pot veure reflectit. Cada parella és un món. Cadascú és com és. No hi ha dues persones iguals. Però després ens reconeixem a nosaltres mateixos en aquelles escenes de quotidianitat del llibre. Un llibre no apte per solters a la força.

Abans de deixar aquest llibre, vull resaltar com s'assembla al llibre "Croqueta y empanadilla". Si hagués de triar però, em quedaria amb aquest últim. Aquesta és la prova de com cada vegada hi ha més oferta per a dones en novel·les gràfiques. Ara, tan debò tambe tingui interès pels lectors masculins i no acabi reduïnt-se només als femenins.

L'altre llibre que ha caigut a les meves mans és un fabulós álbum il·lustrat anomenat Sidewalk flowers que narra el caminet d'una nena cap a casa acompanyada del pare. L'única toc de color de la història arriba a través de les flors que es va trobant la protagonista pel camí, amb què pot il·luminar les parts més fosques del camí. Una història en la que no calen paraules. Pura poesia visual.

També m'he deixat recomanar a la llibreria Calders i m'he endut El crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki, editat en català per Club Editor. No he llegit mai res d'aquest autor i , certament, crec que abans que arribi el 2016 ho he de fer.

Coses que acaben a la cistella de la compra de l'Amazon

i quan arriben a casa te n'adones de com són de meravelloses

Això m'ha passat farà cosa d'un parell d'hores. Un llibre pensat pel públic adolescent americà (molta gent al veure aquest dos adjectius ja es faria enrere) sota el nom de Rookie yearbook four. Hi ha un one, two i three.

Quina energia feminista que emana d'aquest llibre. No són noies/dones que reivindiquen res, són simplement femines en plena acció, que llegueixen, creen, editen, dibuixen, fotografien, etc. Tot un ventall de possibles maneres d'expressió artística que inunden cadascuna de les ben bé 400 pàgines que componen aquest llibre/guia espiritual.

Trobo a faltar coses així però en català. Seria possible veure una revista en la nostra llengua on les noies parlessin d'experimentar amb el seu cos, portessin la moda allà on vulguessin

Si plantejo aquestes preguntes és perquè crec que clarament la resposta és no. Ja no només per la curta tirada que suposa fer alguna cosa en català, també perquè sembla que a les dones ens faci mandra o bé som reticents a què ens vinculin a un moviment com el feminista. I si ens demanen que hi aportem el nostre granet de sorra de manera altruista ja ens quedem sols en el vaixell.

Bé, en els propers dies espero aprofunditzar en el llibre com cal. No me'l llegiré pas tot, la grandesa d'un llibre d'articles és que el lector pot centrar-se en aquells que més li interessen per afinitat o temàtica. Així doncs, ja n'escriuré més endavant.